Dimarts 9: Rentar els peus

“S’aixeca de la taula, es treu el mocador i, tot agafant una tovallola, se la cenyeix. Després, tira aigua en un gibrell i es posa a rentar els peus als deixebles i els eixuga amb la tovallola que portava cenyida.” (Jn 13,4-5)

Donar descans i alleugerir després de la fatiga del camí. Mostrar a l’altre que és mereixedor d’una dignitat profunda, sigui quina sigui la seva situació. Invertir els rols i les categories. Acaronar els cansaments. Despullar-se de tot allò innecessari, de títols i mèrits, per vestir-se amb la tovallola o amb la roba d’aquell que està disposat a tenir cura de l’altre.

És el que tu fas, un Déu fet home, un home que reflecteix la figura de Déu, i aquest gest genera sorpresa i incomprensió, resistència i por. Qui abraçarà avui aquesta lògica absurda? Per què fer-se petit i no gran? Per què aclucar-se per tenir cura d’allò més simple?

• Qui reflecteix aquesta lògica en el món?

Anuncis

Dimecres 10: Partir el pa

 «Mentre sopaven, va prendre un pa, va pronunciar la benedicció, el va partir i el va donar tot dient: “Preneu, això és el meu cos”» (Mc 14,22)

El pa que és la pròpia vida. Partir, repartir i compartir el que tens, el que ets, el que somies i el que sents. Donar la teva força i la teva debilitat, la teva il·lusió i el teu abatiment, la teva paraula i el teu silenci. Donar el teu temps i la teva mirada, la teva riquesa i el no-res. Donar-te cada dia.

És el que fas: el fill de l’home, el fill de Déu, el Déu que té un rostre humà; l’home que té una vida que parla de Déu. Tu mateix et converteixes en un do, una entrega, un regal. Quina sorprenent forma d’actuar en un món de braços plegats, on, en algun moment, tots ens reservem alguna cosa que no donem als altres.

• Qui dona el que té? Qui dona en el meu món i entorn? Com puc partir-me i compartir-me cada dia una mica més?

Dijous 11: Afirmar la vida

«Li va preguntar al Mossèn: “Ets tu el Messies, el fill del beneit?”. Jesús li va respondre: “Jo ho sóc”.»

Davant qui faci falta no negar, ni callar. Afirmar una manera diferent de ser de Déu. Afirmar la vida amb la teva paraula davant de Caifàs, “Tu ho has dit”. Amb la teva negació davant Pilat “si el meu Pare no t’hagués donat poder…” o amb el teu silenci davant un Herodes frívol i buit. Afirmes, també, en nosaltres, cada cop que descobrim i sentim la teva presència, cada cop que algú parla d’amor infinit, cada cop que algú alça la veu i la vida per oposar-se a qui mata i fereix, al qui exclou i deprecia, cada cop que algú prescindeix del que no té sentit ni lògica.

• Què afirma la meva vida, les meves opcions?
• Parlen els meus gestos, les meves paraules i els meus silencis d’un Déu de vida?

Divendres 12: Contemplar la creu

«Al costat de la creu de Jesús, hi eren la seva mare, la germana de la seva mare, Maria de Cleofàs, i Maria Magdalena» (Jn 19,25)

Aquella creu en la qual està el Just que tot ho dona. Aquella creu en què l’alliberador va desclavar totes les víctimes innocents. Aquella creu de fidelitat i compromís, de promesa i compliment, d’un amor incondicional i etern que es vessa sobre cada ésser humà. Cadascú de nosaltres la contemplem des de les nostres pròpies inquietuds, i et descobrim com un model i sentim que ens marques un camí vital, o que ens mires amb misericòrdia infinita. Et mirem, i dels nostres llavis apareix surt una pregària de perdó, una acció de gràcies inaudible, un crit d’ànim, un calfred de dolor o un silenci perplex de qui es veu desbordat.

• Miro en silenci al Senyor en la creu. Què hi veig?

Dilluns 1: El Déu del normal

A vegades sembla més fàcil trobar-te en allò que és especial que en allò que és diferent, en l’extraordinari. En una experiència única, en una amistat increïble, en un amor apassionant, en un acte d’heroïcitat, en una creu molt gran. El cert, però, és que tu també et pots trobar en la quotidianitat, en el que succeeix cada dia, en l’avui. I és important que et trobis en aquests moments. Ets el Déu del normal, de les hores tranquil·les, de les relacions serenes, dels gestos senzills, de les melodies familiars, de les petites alegries i de les renúncies discretes.