AVUI NO ÉS UN DIA NORMAL

          No és el teu aniversari, ni celebres el teu nom, ni estàs de massa bon humor; tampoc de mal humor. D’entrada el teu al·licient és passar el dia de la millor manera possible, sense esperar que signifiqui una fita o un desastre. I a pesar de tot, és l’únic dia que tens a les mans.

          Avui, però, serà un dia important per moltes parelles que viuran el naixement d’un fill o una filla. Avui a moltes famílies hi haurà un dol gran pel traspàs de l’àvia, el pare o la mare, un fill o un amic. Avui a l’hospital donaran una mala notícia o una bona notícia, un diagnòstic positiu o negatiu sobre un malalt o una malalta. Avui a algunes persones els robaran la cartera i a d’altres el joc els omplirà la butxaca d’uns diners que ben aviat tornaran a sortir-ne.

         Para un moment, si us plau. Uns instants. Concentra’t en el teu món interior, entra pel misteri de la foscor interna fins al centre, fins al cor, que fa ja alguns anys que batega. Què vius? Pau, angoixa, tensió, desig, cansament, joia, rutina…? Que potser no notes aquesta palpitació de vida que et manté?

          Qui estimes? Qui t’estima? Una persona, algunes persones, moltes persones? Cap persona? Si avui fos el teu final, qui et ploraria? No són pensaments artificials, no són moments crítics, ni metafísiques inoperants. Saps per què? Doncs perquè ets a temps de corregir la teva marxa. Vius, oi que sí? Encara pots canviar, encara pots millorar, establir un nou camí, atendre a aquella dimensió que t’impedeix tirar endavant amb més coratge.

          I en el fons del cor, si notes que una menuda flama de fe et diu quasi sense paraules fill meu, filla meva, és que Jo soc aquí. I no hi soc precisament adormit, sinó per ajudar-te que avui no sigui un dia rutinari sinó el dia de la teva conversió. Sempre pot ser un moment per començar de nou. Vols recomençar? Vinga, doncs!!

Què haure tret?

Què hauré tret?

Ja està! Ja es van acabar els exàmens. És hora de sortir allà fora i gaudir del món. Encara que hagis de anar a les recuperacions, no deixa de ser el final.

Després ja és com una escena post-crèdits. Però ja veus que el curs s’ha acabat. És el moment de les notes. El moment de refrescar una i altra vegada la pàgina de notes per veure si per fi la pugen i que et pugi el pols quan hi ha un missatge nou en el grup de classe. Però, i quan arribin les notes ¿què? La proposta per afrontar-les és senzilla: davant l’èxit, humilitat; per al fracàs, confiança; i sempre, i en tot, gratuïtat.

Quan ens arribi l’excel·lent, alegrar-nos, és clar, felicitar-nos. Però, alhora, pensar en tots els que han posat de la seva part perquè això arribi. Els teus pares, respectant les teves hores de tancament i sent comprensius amb els teus reaccions quan no han pogut fer-ho, els teus companys que d’alguna manera o una altra t’han ajudat … Ser humil i capaç d’agrair. Si arriba el suspens, seguir confiant en l’esforç, el treball, en què ets alguna cosa més que un número i un sot en el camí també és una oportunitat. Seguir confiant en els que estan al teu voltant i et donen suport. I sempre i en tot, gratuïtat. Davant l’èxit, el fracàs, el final de curs, l’estiu, demana ser capaç de sortir a l’encontre dels altres, felicitar, ser el que dóna suport, planejar, estar pendent de la necessitat de l’altre …

Els exàmens són un paraigua, un escut, que t’ajuda a detenir teu món, amb el que et cobreixes per centrar-te en tu i treure el millor resultat final. I, de vegades, és necessari. Però ara que han acabat, toca tornar a posar-te en marxa, tancar el paraigua i deixar-te amarar pel món que t’envolta.

Alvaro Zapata, sj

El poder dels desitjos

Segur que si ara mateix ens preguntessin si tenim algun desig respondríem sense dubtar que si. I no un, sinó moltíssims. Només cal escoltar-nos una mica per dins per adonar-nos que, com diu el meu company Adolfo, som un grapadet de desitjos. I, què passa si els desitjos es compleixen ?. El més fàcil seria pensar que jo seria feliç si els meus desitjos es realitzessin. Això és el que ens prometen molts anuncis en què els publicistes, amb molt d’art, ens fan creure que el seu producte complirà els nostres desitjos. Fins i tot podríem arribar a simplificar tant que arribéssim a pensar que la vida consisteix a complir desitjos. Si fem una mica de memòria, podem caure en el compte que no tots els desitjos són iguals. Hi ha uns, que quan es fan realitat, després d’un moment d’eufòria, ens deixen com abans. O pot ser pitjor si de seguida s’ha instal·lat un altre en el nostre interior i ens veiem com atrapats, amb la sensació que mai ens vam quedar satisfets. Aquests són els desitjos que s’alien amb la nostra imatge, els nostres èxits, el poder … són egoistes, perquè sóc jo qui està en el centro.Pero hi ha altres desitjos, que al realitzar-se, ens vam quedar plens, potser sense gaire soroll i sense cridar l’ atenció, però deixen un pòsit de pau en nosaltres i van dibuixant una felicitat profunda en el nostre cor. I curiosament en aquests desitjos no som nosaltres els protagonistes, sinó que el desig apunta cap als altres, i ens fa sortir, donar-nos a la gent.

És cert que no podem controlar els nostres desitjos perquè ells van apareixent sense demanar permís. Però el que sí podem fer és anar distingint amb la pràctica quins són amb els que em busco a mi mateix i quins els que em porten als altres. I així anar educant la nostra capacitat de desitjar perquè no ens atrapin els desitjos egoistes sinó que puguem complir els que ens porten a lliurar-nos generosament. Crec que és de les coses més autèntiques dels éssers humans el fet d’estar contínuament desitjant. També m’agrada pensar que Déu té desitjos, i estic segur que serem més feliços quan els nostres desitjos i els seus vagin de la mà.

No em resisteixo a posar una mica d’allò més bonic que s’ha escrit sobre els desitjos: Ens vas fer Senyor per a Tu, i el nostre cor romandrà inquiet fins que descansi en Tu. Estic pensant que aquesta cap d’any no diré a ningú “que es compleixin els teus desitjos”, sinó que “els teus desitjos et porten a Déu”.

Javi Montes, sj

Els temps de l’estiu

Després d’un intens curs, per als quals comptem els anys acudint al calendari escolar, el temps d’estiu ens brinda una oportunitat per aprofundir en aspectes de la nostra vida que l’activitat diària, de vegades una mica desenfrenada, no ens permet. Les vacances poden ser un moment per recordar-nos del relat del Gènesi. Déu Pare, després de finalitzar la seva obra i veure que era molt bona, al setè dia, va descansar. Podem convertir el nostre temps estival en aquest setè dia que ens ajuda a contemplar el realitzat durant l’any i veure que “ha estat molt bo”.

Potser, per por de caure en la vanaglòria, no ens parem a contemplar el que fem, però hem de donar gràcies a Déu, no només pel que fan els altres sinó també pel que nosaltres mateixos fem, perquè així contribuïm al pla de Déu. Tots fem coses bones. L’estiu pot ser un temps per tornar la vista enrere i fer balanç de l’any, començant sempre per donar gràcies.

Aquest temps que ara comencem ens porta de la mà a un ritme diferent. El començament pot ser per aturar-se i descansar, recuperar hores de son i, sobretot recuperar una mirada que vagi més enllà de la immediatesa. Aquesta mirada que ens ajuda a fixar-nos en les coses bones de la nostra vida, en tant ben rebut aquest any i al llarg de la nostra vida.

L’estiu és també temps de profunditat. En aquest bussejar en la profunditat pot ajudar-nos la contemplació de la natura. La platja amb els seus capvespres, la muntanya amb tanta varietat de vida, el camp que prepara els seus fruits per a la collita … ens parlen de la presència misteriosa de Déu en la seva creació.

L’estiu, si ho vivim amb generositat, pot ser també temps per als retrobaments. Podem recuperar relacions amb amics o familiars que les presses de l’any han anat erosionant. Una bona conversa al matí amb un bon cafè o per la nit mentre compartim la taula, són regals que ens porten aquest temps.

I l’estiu, a més, pot ser temps per retrobar-nos amb Déu. Hem de partir de la màxima ignasiana “buscar i trobar Déu en totes les coses” i saber que tot l’anterior podem viure-ho com a recerca i relació amb el Senyor. No obstant això, podem trobar a les vacances temps privilegiats per a la celebració tranquil·la de l’Eucaristia i per a la pregària personal. Oració que podem fer passejant, o contemplant el paisatge, llegint la Paraula de Déu o en el silenci de la nostra habitació …

L’estiu és temps de retrobament. Retrobament amb un mateix, amb els amics i familiars i amb el Senyor que ens dóna, un any més, el regal d’aturar i canviar de ritme. Escoltem la seva veu que ens diu també a nosaltres: «Veniu a soles a un lloc desert a descansar una mica» (Mc.6, 31).

Antonio Bohórquez, sj

Gaudir junts: el valor de les coses ben fetes

Només un fragment. D’una de les cançons probablement més difícils (i magistral) de Queen. I ara, gaudeix. D’una multitud d’estudiants cantant. Passant-ho bé. Però, no t’enganyis. Intueix també darrere l’esforç, l’aprenentatge.

El temps que segur que s’han dedicat a aprendre a cantar junts. Hi ha els diferents talents posats en joc. El piano, les guitarres. Aquest director de cor probablement sap liderar. Això és una comunitat. I una comunitat, fent junts coses que mereixin la pena, pot canviar el món.

Ender