Dilluns 23: “Córrer cap a la meta”

Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist. Els que volem ser perfectes hem de tenir aquests senti- ments! I si algú de vosaltres veu les coses d’una altra manera, Déu ja li revelarà això que us dic! Sobretot, visquem d’acord amb allò que ja hem aconseguit (Fl 3, 14-16).

Avuí, “Abans del treball de cada dia”, prego:
Oh, Senyor, jo t’estimo perquè tot do bo i perfecte ve de tu.
Et prego que donis habilitat a la meva mà,
clara visió a la meva intel·ligència,
gentilesa i comprensió al meu cor.
Concedeix-me sinceritat en els propòsits
i força per alleugerir almenys una part del dolor
de les persones que sofreixen i que em són confiades.
Treu del meu cor tota culpa i tot obstacle per tal que, amb la fe d’un infant,
pugui confiar en tu.

  1. TERESA DE CALCUTA

Dimarts 24: La vida és mestra

la vida es maestraAprenem moltes coses dia a dia. I si som capaços de donar una ullada, de rellegir el que ha passat i de prendre alguna regna, és possible que puguem avançar amb peu segur i cor ferm cap a un horitzó d’evangeli. I és que la vida, amb les seves històries, encerts i fracassos, amb les seves memòries i els seus anhels, amb les gents que es creuen en el nostre camí, és bona mestra, si som capaços de prestar atenció a tot el que ens passa cada dia.

Dimecres 25: La vida oculta. Els temps i ritmes de Déu

Vida ocultaHi ha moments en què es fa especialment costa amunt la quotidianitat. Quan ens toca enfrontar-nos al més prosaic o anodí, o a la costa amunt que és part del camí. En aquests temps (d’exàmens, de tornada a la feina, quan els teus somnis semblen llunyans i la realitat massa gris), és important recordar que les històries grans es teixeixen en una trama oculta; que els temps de Déu no són els de l’eficàcia o l’eufòria, o almenys no només. També són els temps del silenci, de la rutina i de l’aprenentatge callat. Com va descobrir aquell fuster que va passar trenta anys a Natzaret…

Dijous 26: Una vegada hi havia un atleta feliç …

soportar el sofriment

En un país no massa llunyà vivia un atleta molt feliç. El seu entrenador i els companys estaven sempre disposats a fer-li costat. Comentava amb il·lusió les marques assolides i els objectius on pensava arribar.
Tot i això li pujà al cap la fama i es va posar a jeure. Des d’aquell dia va modificar radicalment els hàbits: es llevava més tard, s’escapolia dels entrenaments, anava a la discoteca i sortia a la matinada, no feia cas de la dieta…
Total: va anar de baixa. Els companys prou van advertir-lo i l’entrenador no va deixar-lo de banda; cada dia anava de mal en pitjor.
—És una llàstima que un xicot que promet tant es faci malbé!
L’atleta donava les seves raons: que si aquesta vida és massa monòtona i sacrificada, que el jovent d’avui ha de divertir-se…
I no s’adonava que el nou estil de vida també tenia limitacions. La monotonia era d’un altre tipus. Era com un pop que li xuclava la sang de l’ideal. Ara, el cervell li batia com un tambor, volia noves emocions però mai no se sentia satisfet, li pesava el cos atrapat per la ganduleria i el vici.
L’entrenador va animar-lo a tornar amb els companys. Els ulls van començar a lluir-li i el pols s’accelerà de joia i emoció.
El bon alumne, com el bon atleta, és disciplinat, sacrifica moltes coses però té els ulls fixos en el rècord de la seva personalitat, que val molt més que no pas una medalla d’or.

Divendres 27: Fariseus i publicans

de fariseos

A vegades en resar et surt el fariseu que portes dins. I llavors t’apropies una mica de Déu, i li dius: “sóc dels teus”, però en realitat el que li estàs dient és: “Tu ets dels meus”.

I, veladament, se t’escola la mirada per sobre l’espatlla als altres, els qui no creuen, o creuen de manera diferent; els que celebren diferent que tu; els que sobre els diferents problemes se situen en un altre lloc, tenen altres opinions o perspectives. Arrufes el nas, per dins, encara que per fora el teu rostre sigui plàcid i serè. Et sents més veritable en les teves conviccions, i els detestes una mica -encara que mai utilitzaries el verb detestar- perquè no són com tu.De vegades, en resar treu el cap el publicà. I llavors dius a Déu, amb una barreja de pesar i acceptació, dolor i confiança: “Això és tot”. I ho dius sense repte ni rendició, sense arrogància ni ego. Llavors expresses, des del fons, que no pots, que no saps, que no aconsegueixes, però que tot i així, camines, confiant que amb el teu fang ell sabrà què fer. I ofereixes el teu amor, de vegades enfosquit per l’egoisme; i les teves mans vacil·lants, i els teus dubtes. I, en la teva fragilitat tan absoluta, l’oració es torna abraçada.

José María Rodriguez Olaizola, sj