Dilluns 29: Príncep de la Pau

paz2Potser que a estones no entenguem que hi ha moments en què tot està bé, que hi ha més motius per donar gràcies que per queixar-se, que existeix també la quietud, la calma, el goig profund, que es pot ser lliure i que val més viure acompanyat encara que a vegades faci mal…Però quan arriba un dia que et deixes tocar per un Déu que és llum, i que et mostra el seu fill que és justícia, regal i misteri alhora, la cosa canvia.

És llavors quan es fa necessari aturar-se i llegir la vida a poc a poc, amb detall, sense saltar-se cap paràgraf, i mirant-lo a Ell, per a que el dubte es torni altre cop en mirada i la incertesa en esperança, perquè dins, en l’essència d’allò que som, tot és bellesa i bondat. Descobrir Jesús ens fa trontollar, seguir-lo ens implica i en el fons ens fa més íntegres, més essencials, més pacífics.

Ell, avui, és la pau de convertir-te a tu, a cadascú, en esperança per al món, en llum que il·lumina – que ni enlluerna ni lluu en solitud–, el camí que permet anar sempre una mica més enllà… És aquella pau del pa compartit, aliment per a tants, de l’abraçada generosa i reconfortant, de la mirada que escolta i comprén i de la paraula que anima i calma al mateix temps. Aquesta és la pau de Déu: una llum pacient i petita que pren vida en gests infinits que la fan gran, eterna.

Elena López

Dimarts 30: Una targeta roja que tenim pendent.

tarjeta

No tens al davant l’altra persona, et creus anònim, a cops ets fins i tot un més entre la massa. Per això és tan fàcil insultar des d’una grada esportiva. Generalment es va contra l’àrbitre, però darrerament ningú se’n lliura. Fa ben poc passà a Sevilla, en el camp de futbol del Betis: el porter de l’equip visitant, el Getafe, va estar rebent insults durant tot el partit i, lògicament , com qualsevol hagués fet, es dirigí a l’àrbitre. Fins aquí res de nou. El que realment fou sorprenent i el motiu pel qual ha estat notícia va ser la resposta del col·legiat  Mateu Lahoz: “ Aquesta societat és així, hem permés que ho sigui”.

Mai hi ha cap raó per insultar, mai. Sí que les hi ha per dissentir, per a expressar desacord, per a condemnar…però no per a insultar. Al mateix temps, potser compartim la resignació que revelen les paraules del col·legiat. Hem arribat a un punt que és inevitable que uns quants insultin per costum, com si formés part de l’espectacle, simplement cal que els bloquegem, ignorar-los i seguir endavant. L’insult és quelcom habitual, que s’ha de suportar, però contra el que no podem lluitar. Qui es mou per les reds socials sap del que estic parlant. No obstant, hi ha alguna cosa que es mou dins nostre i fa que ens rebel·lem davant aquests insults inevitables. I per què haig d’aguantar-ho jo, això? És la reacció del porter del Getafe. I davant d’això se’ns obre una disjuntiva: responem o no? No serà que els seguim el joc i ens posem al seu nivell? Efectivament, respondre amb més insults no té sentit, sino que inicia una espiral d’ofenses que difícilment s’aturarà. Tampoc crec en el silenci resignat,  fer-se el sord no és un remei a llarg termini. Per bloquejar la situació no queda més remei que donar-li el tomb a la frase de Mateu Lahoz, no permetre que la societat sigui així. Al cap i a la fi, no resignar-nos.

Alvaro Zapata, sj

noviolencia_banner_01

Avui que celebrem el Dia de la Pau i la No Violència ens hem de comprometre fermament a treballar per ella: “no hi ha camins per a la pau, la pau és el camí” i aquest ha de ser el nostre objectiu: ser persones de pau per que la pau creixi.

Ara, farem un petit gest que ha de ser autèntic i compromès. Apegarem cadascú de nosaltres, un gomet en aquella actitud que estiguem disposats a dur a terme.

Primer reflexionarem i després, sense cap pressa, cadascú en el moment que se senti preparat, ens anirem apropant al mural per col·locar el gomet sobre la imatge amb què ens identifiquem. Fem de la Pau el nostre compromís!

1 12.45.172 12.45.17

ganhi

Dimecre 31: Jo també amodio.

L’amodi. Una epidèmia que ens porta a estar sempre dividits entre esquerres o dretes, religiosos o ateus, nord o sud, Barça o Madrid, ciutat o poble, platja o muntanya, centre o perifèria, monarquia o república…i així des d’allò més estúpid al que és més trascendental del nostre panorama vital.

Per poc que ens mirem, ens adonem de seguida que és un mal prou comú. No és una cosa que els passi només als pobres pacients de l’anunci. Sense voler, tots estem inoculats per aquest virus tan curiós. Aquelles converses en les quals maleeixes a un jugador i al moment estàs celebrant el seu gol com un boig, o dius que odies una cançó i al cap d’una estona estàs ballant el ditxós tema com si s’acabés el món.

El que té de bo l’amodi és que es dóna en la gent que té passió per viure, ser totalment sa vindria a ser una mica avorrit i inhumà. L’amodi no té cura, però potser es pot tornar crònic si acceptem que la nostra incoherència no és cap impediment per portar una vida normal. Però no hem de deixar-nos vèncer per aquest trastorn. Hem de reconèixer que  l’equilibri entre l’amor i l’odi és impossible. Que en el terreny de l’amor i l’odi, la virtut no està en trobar el terme mig, sinó  que a la balança vagi pesant més l’amor que l’odi. I sobretot, reconèixer que enmig del vaivé dels sentiments hi ha una veritat que ens sosté i que ens permet avançar més enllà de la nostra pròpia bogeria personal.

De tota manera no és un problema de vista que ens cega en veure la realitat, és més aviat una malatia del cor que ens impedeix quedar-nos amb el costat bo de les coses.

Alvaro Lobo, sj

Divendres 2: Poder i responsabilitat.

Poder: capacitat d’influir en les vides de les persones, ja sigui en la dimensió política, econòmica, social, física o intel·lectual. Llibertat: és la capacitat de la conciència per a pensar i obrar seguint la pròpia voluntat individual.

Molts cops confonem poder amb privilegis i llibertat amb caprici. Què fas tu per a que el poder i la llibertat facin  la teva vida grandiosa? Saps usar els teus poders? Saps quins són?

Spiderman, Sam Raimi 2002