Dilluns 26: “Per a Déu tot és poc”

teresaweb

Avui, en el 77 aniversari de la mort de la Gna. Teresa Mira, Carmelita Missionera Teresiana, volem contemplar-la com un somriure de Déu.

Està demostrat: l’amor provoca somriures, produeix somriures, regala somriures, i el somriure, encara que no ho sembli és una cosa fonamental i d’això la germana Teresa Mira ens en dóna testimoni.

La Gna. Teresa sabia que el somriure era el punt de partida per a moltes bones accions. És signe d’una bona disposició per a fer les coses. De vegades cal començar pintant un somriure en la nostra cara per vèncer una situació difícil, per vèncer un patiment, una preocupació. O, si més no, per provocar aquest somriure en els altres.

El lema que la caracteritza “fer el bé a tothom” la situa en les mateixes petjades de Jesús que “va passar fent el bé“. El lema del P. Palau: “Déu i el proïsme“, com a expressió  d´amor i de servei a l´Església, va marcar la vida de la Gna. Teresa Mira des de l’acolliment, la senzillesa i la tendresa.

Teresa Mira, una jove de caràcter alegre que, donant als altres manifestava així la seva misericòrdia de Déu. Com Francesc Palau, ella també ens recorda que cal que imitem i donem a conèixer la bondat i misericòrdia de Déu.

Demanem a Jesús que, com la Gna. Teresa Mira, sapiguem somriure’ns i somriure els altres, que sapiguem també respectar i estimar tothom. És el nostre granet de sorra per “estar en línia amb Jesús” i ens poguem sentir tots  acollits i estimats!

https://youtu.be/KP3-YGOpVFA

 

Dimarts 27:

“Que algú es posi dret, que algú doni la cara…” Aquesta cançó d’Alberto Arija va ser gairebé un himne durant diverses dècades en molts grups i parròquies. Una crida a l’acció, al compromís, a la profecia. I si aquesta crida era urgent en el seu moment, més encara avui dia, quan tantes bones intencions es queden només en paraules. Recuperem doncs aquesta cançó i fem-ho amb sensibilitat i gust.

Dimecres 28:

L’any 1971 contracten com entrenador de l’equip universitari l’afroamericà Herman Boone ( Denzel Washington). L’objectiu és intentar fomentar la integració racial entre els membres de l’equip. Però no és feina fàcil. L’equip, format per jugadors blancs i de color, no es cohesiona. El racisme està latent. Boone els mostra de forma permanent que l’odi només destrueix, el món es trenca a poc a poc…però és precisament alli on ha d’aparéixer el respecte, la solidaritat, la nostra veritable humanitat. Solament si respectem els altres serem capaços de començar a construir un món que sembla que està trencat.

Aquesta reflexió que es fa a través de l’èpica de les pel·lícules nordamericanes o per a motivar en l’esport, és en realitat fonamental per a la vida, per a la societat, per al nostre dia a dia.

Boaz Yakin (Titanes, 2000)