Una bona imatge, aquesta de la terra que som cadascú de nosaltres. Una imatge que val molt en aquest temps de joventut, quan hi ha encara molt per viure, tantes possibilitats i tantes llavors arrelant en la meva terra… Avui em posaré alerta. I convertiré l’escolta en oració. Senyor, que sigui terra bona, oberta, disposada a acollir el teu evangeli en la meva vida”.
Presenem a Maria, avuí, la nostra pregària:
Deu us salve, Maria…
Tot és signe d’un altre. Aquesta sensació de les coses creades com a signe, aquest sentiment de Creació, és la xifra de la religiositat de Sant Francesc d’Assis. I us demano un favor, llancem a la brossa aquesta lectura simplista que fa del moviment franciscà una espècie d’ecologisme ante naturam. Perquè per reduir Francesc a abanderat d’un cert ecologisme sentimental, només cal haver llegit la primera part del Càntic de les criatures. En canvi, si es llegeix íntegrament, es fa patent en ell el dolor infinit que la vida comporta a causa del mal, de la maldat, encara que aquesta pugui ser vençuda precisament pel que la realitat ens diu que és Déu: Bondat, Bellesa, Amor; pot se vençuda en la participació i el reconeixement de la presència bona del Pare: ‘Alabat sigues Senyor meu, pels qui perdonen pel teu amor’, fins aquella afirmació humanament inconcebible que suposa dir ‘ Alabat sigues per la mort, nostra germana’”
Franco Nembrini (Dante, el poeta del desig)
Potser a tu també et passa: quan et pregunten per la fe et desvies del tema. De vegades per no controlar prou el llenguatge, d’altres perquè no estàs segur d’allò que creus i la majoria perquè vols evitar enfrontar-te.
Però també et pot ajudar saber que hi ha persones, moltes persones, unes anònimes i d’altres, personatges tan coneguts com Bono del grup U-2, que segueixen creient que Jesús és Déu, que pregar segueix valent la pena i que cadascú de nosaltres som un autèntic miracle.
I enfront d’això: qui és Jesús per a tu?
Avui acabem el mes de maig, Mes de Maria. Tots recordem com portàvem tal dia com avui flors a la Mare de Déu. Aquí i avui no volem deixar d’honorar i venerar Maria, de portar-la en el cor i en la veu. Per això li dediquem aquesta oració que farem tots junts:
Niña con el mundo en el alma.
Sutil, discreta, oyente, capaz de correr riesgos.
Chiquilla de la espera, que afronta la batalla y vence al miedo.
Señora del Magnifícat, que canta la grandeza velada en lo pequeño.
Y ya muy pronto, Madre. hogar de las primeras enseñanzas, discípula del hijo hecho Maestro.
Valiente en la tormenta, con él crucificada abriéndote al Misterio.
Refugio de los pobres que muestran, indefensos, su desconsuelo cuando duele la vida, cuando falta el sustento.
Aún hoy sigues hablando, atravesando el tiempo
mostrándonos la senda que torna cada ‘Hágase’ en un nuevo comienzo.
José María Rodríguez Olaizola, sj
Rafa Nadal posseeix més coses que els seus èxits esportius. Rafa no es rendeix, encara que sembli que no hi ha res a fer, ell corre per cada pilota, i així ha remuntat tot allò que ningú pensava que fóra possible.
Sap lluitar per vèncer les dificultats. Amb la seva actitud ens ensenya que no s’ha de perdre l’esperança malgrat tot sembli perdut. Quan tornà a jugar després d’una lesió, explicà que va haver d’aprendre a jugar amb dolor, i aquest és un aprenentatge molt valuós per a la vida. Quan fa rodes de premsa es nota la seva timidesa, i sempre insisteix en alabar els seus contrincants i reconèixer els seus propis errors. Mai ha tingut cap enfrontament verbal amb ningú, ni periodista, ni col·lega, i aquest fet, en els temps que corren on l’insult és de franc i la desqualificació és la manera d’afirmar-se davant l’altre, és tot un exemple públic de conducta.
Quan les portades de la premsa esportiva estan saturades d’egos, dóna gust trobar-se algun Nadal de quan en quan. Ens ha donat i ens donarà molt bons moments de tennis i més d’una lliçó de vida. Tant de bo quan triem qui seguir, ens deixem guanyar per valors que ens facin millors persones.
