Jude, malgrat totes les dificultats trobades en la seva vida, segueix endavant, confia en Déu i en la humanitat de les persones.
Porta uns escassos vint dies per Barcelona. Una família i dues comunitats religioses li han obert les seves portes per a que tingui un sostre i un llit que li eviti dormir al carrer. Persones concretes l’han acompanyat per a que aprengui l’espanyol, per accedir als serveis socials bàsics, per a començar els tràmits legals que li permetin regularitzar la seva situació, per establir contactes i vincles que li permetin no sentir-se totsol, per a comunicar-se amb la seva muller i poder ajudar-la a creuar l’estret…
Són rostres concrets, amb noms i cognoms, que no volen haver de preguntar allò de “Senyor quan et vam veure foraster i no t’hospedàrem?” Són els qui van complint les esperances de Jude. Són els qui mantenen viva l’esperança de tots els qui desitgem que el nen-Déu que ens ve, aquest cop sí que trobi hospedatge.
