Dimecres 31: Jo també amodio.

L’amodi. Una epidèmia que ens porta a estar sempre dividits entre esquerres o dretes, religiosos o ateus, nord o sud, Barça o Madrid, ciutat o poble, platja o muntanya, centre o perifèria, monarquia o república…i així des d’allò més estúpid al que és més trascendental del nostre panorama vital.

Per poc que ens mirem, ens adonem de seguida que és un mal prou comú. No és una cosa que els passi només als pobres pacients de l’anunci. Sense voler, tots estem inoculats per aquest virus tan curiós. Aquelles converses en les quals maleeixes a un jugador i al moment estàs celebrant el seu gol com un boig, o dius que odies una cançó i al cap d’una estona estàs ballant el ditxós tema com si s’acabés el món.

El que té de bo l’amodi és que es dóna en la gent que té passió per viure, ser totalment sa vindria a ser una mica avorrit i inhumà. L’amodi no té cura, però potser es pot tornar crònic si acceptem que la nostra incoherència no és cap impediment per portar una vida normal. Però no hem de deixar-nos vèncer per aquest trastorn. Hem de reconèixer que  l’equilibri entre l’amor i l’odi és impossible. Que en el terreny de l’amor i l’odi, la virtut no està en trobar el terme mig, sinó  que a la balança vagi pesant més l’amor que l’odi. I sobretot, reconèixer que enmig del vaivé dels sentiments hi ha una veritat que ens sosté i que ens permet avançar més enllà de la nostra pròpia bogeria personal.

De tota manera no és un problema de vista que ens cega en veure la realitat, és més aviat una malatia del cor que ens impedeix quedar-nos amb el costat bo de les coses.

Alvaro Lobo, sj